El Nerac, va néixer el 22 de setembre del 2010, te la Síndrome de Down i al 27 d'Agost del 2012 se li va diagnosticar leucèmia (M7).
Aquest blog neix com a resposta d'agraïment a altres blogs sobre la Síndrome de Down, histories de vida que en algun moment van fer-nos sentir mes acompanyats, esperem doncs que el nostre testimoni os pugi ser útil.

Si voleu conèixer la nostra història des de el començament feu clic aquí.






diumenge, 10 de febrer de 2013

Ens donen l'alta!



Com en anteriors cops, la espera de la pujada defenses es va començar a allargar, passaven els dies sense que res canvies i la monotonia del dia es feia molt pesada, però dijous van donar senyals de pujar! Estàvem molt contents, a més, aquella tarda li posarien factor, és a dir, que les possibilitats de marxar divendres eren molt elevades i vam caure en l'error de fer-nos il·lusions, el mati de divendres, mentre esperàvem els resultats de l'analítica que ens permetria anar cap a casa, es va fer molt llarg, els minuts i les hores semblaven eterns i l'habitació cada cop ens estrenyia més, però res, al final no ens van donar l'alta.
El dissabte va passar sense cap novetat però diumenge per fi va arribar la noticia esperada, ens donaven l'alta! Sens dubte això ens va arreglar el dia, no esperàvem que ens fessin fora un diumenge, però aixi va ser, en un tres i no res ja erem a casa, aquest cop sense perspectives de tornar a ingressar de nou, la habitació en la que havíem passat aquests darrers dies quedava buida i com un record efímer, tant sols hi deixàvem les marques dels dits d'en Nerac al vidre de la finestra. És clar que no es tractava d'un comiat definitiu, per endavant encara ens quedarà la punció de medul·la i controls analítics mensuals durant el proper any, però la nostra nova vida entorn a l'hospital semblava que havia arribat a la seva fi, ja no hauríem de sopar entrepans o fer torns de nit, dèiem adéu a una experiència que sens dubte hagués estat molt mes difícil sense el gran ajut de la família i per suposat, la simpatia i amabilitat amb la que ens han estat tractant tots els treballadors de Sant Pau, sobretot m'agradaria remarcar aixo últim, ja que ser agradable o carinyós amb els pacients i familiars no es un requisit per a ser un bon professional a l'hospital, és molt d'agrair l'entusiasme que hi posen els treballadors tot i les retallades.


1 comentari:

  1. El nostre Nerac, els seus papes i la familia, hem superat la prova més dura que et pot portar la vida. En cap moment hem dubtat de l'eficàcia del tractament i sempre hem estat animant-lo. Des d'el primer moment varem decidir que en Nerac s'estava curant, i aquesta manera d'afrontar la crua realitat és un pas imprescindible per transmetre aquest estat d'ànim.
    En Baruc i la Milena han viscut dia i nit, dia darrera dia al costat del seu nen, i li han donat el millor d'ells, només amb la mirada d'en Nerac es veu la complicitat que es tenen els tres. Aquest llaç tant
    intens sempre perdurarà! Visca en Nerac!!!

    ResponSuprimeix