El Nerac, va néixer el 22 de setembre del 2010, te la Síndrome de Down i al 27 d'Agost del 2012 se li va diagnosticar leucèmia (M7).
Aquest blog neix com a resposta d'agraïment a altres blogs sobre la Síndrome de Down, histories de vida que en algun moment van fer-nos sentir mes acompanyats, esperem doncs que el nostre testimoni os pugi ser útil.

Si voleu conèixer la nostra història des de el començament feu clic aquí.






dissabte, 17 de novembre del 2012

Punció de medul·la.


Dijous a primera hora del mati vam tornar a l'hospital de dia, com altres vegades, el Nerac estava en dejú per fer l'analítica i la punció de medul·la, podem dir que no va ser un matí ideal per al Nerac. Mentre esperàvem els metges que farien la punció vam aprofitar per sortir a jugar a un parc que hi ha a la planta, va ser divertit, el Nerac anava i venia d'un racó a l'altre, es va cansar tant que vam haver de canviar-li la mascareta, estabva xopa de saliva. Després, com ja veiem que estava massa nerviós per la gana i la son el vam fer dormir, era perfecte ja que l'altre vegada va anar molt bé que estigues adormit.






En arribar els metges, la Milena que tenia als braços el Nerac, va fer-se càrrec de la màscara de gas, amb l'enrenou de l'habitació, el Nerac es va despertar aixi que intentàvem distreure'l amb cançons, però ell estava enfadat, no volia la mascara de gas i s'ensumava que alguna cosa poc agradable hi faríem. Finalment, després d'en “Joan Petit com balla” es va relaxar i el van posar al llit, aquest cop jo em vaig quedar en un racó als peus del llit i la Milena continuava aguantant la mascara al capçal del llit. Van començar amb la punció i quin mal moment va passar el Nerac... plorava molt, però no crec que sentis dolor, anava sedat i tenia posat el calmant en la zona de la punció, no obstant, no li agrada gens que l'immobilitzin, jo el sentia queixar-se i veia com movia els seus peus encongint els ditets, la cara de la mare era com un mirall en el que hi podia veure el reflexe d'en Nerac.
El procés va ser molt ràpid i van poder extreure una bona mostra, aixi que en un tres i no res la Milena i el Nerac ja eren fortament abraçats, en punt ens vam quedar sols a l'habitació es va tranquil·litzar i fins hi tot va menjar una mica.
La doctora ens van confirmar que dilluns començaríem de nou la quimioteràpia, fa molta mandra però no hem de oblidar que ja estem a la meitat del tractament i baixant! Ara, tot i que el temps no està ajudant gaire intentem disfrutar i saborejar al màxim cada segon que som a casa amb el Nerac, algo aixi com quan et menges un petit suise...
Per cert, avui el Nerac a jugat amb el seu cosí Angel !!!


1 comentari:

  1. He descobert el blog arrel de la publicació de la Nídia al Fb i he llegit les entrades emocionada. Em sembla que el Nerac té molta sort de tenir una familia com la vostra i tb vosaltres de tenir-lo a ell. Nerac ets molt gran! Molts ànims familia!..ho esteu fent molt bé. Segur que aquest blog ajuda a molta gent que pateix algo semblant i també a aquells que vivim una realitat tan diferent a la vostra.

    ResponElimina