L'ultim cap de setmana abans de començar el
tractament intentàvem gaudir-lo al
màxim, van venir tiets i avis de visita, vam jugar amb en Nerac al columpi de
la terrasa i també li vaig fer un munt de petons, no fos cas que dilluns ens
“enxufesin” de nou la mascareta. Tenia les piles ben carregades per tirar
endavant els propers dias, però la mare no estava tant optimista com jo. Era
diumenge al vespre, el Nerac ja era al llit i nosaltres estàvem tirats al sofà,
jo estava realment desconnectat quan em vaig voltar a mirar la mare, ella no
estava bé, els seus ulls relaxàvem la seva preocupació pel nostre fill, li vaig
intentar transmetre la tranquil·litat i
l'optimisme que jo sentia en aquell moment, per desgràcia això mai se m'ha
donat gaire bé.
Una de les coses que més ens dolen és el
fet de tornar a sotmetre al Nerac a la quimioteràpia, bàsicament per que ara es
troba bé i sabem que el tractament el pot deixar fet pols, no volem que
pateixi, però sí volem que es curi i salvi la vida hem de fer-ho.
D'altra banda, sentim una forta impotència
al no poder fer res per a que el nostre fill es curi, el tractament per
quimioteràpia deixa el paper dels pares en segon terme, no podem fer res per accelerar el procés de
curació, però potser si que podem alleujar les molèsties psicològiques amb la
nostra companyia.
El nostre paper és ser al costat del nostre
petit en tot moment, calmar-lo quan estigui neguitós, alleujar els seus plors i
sobretot intentar prevenir possibles infeccions, en aquest últim haig de dir
que la mare ho estat fent molt bé, neteja les verdures i fruites amb Amukina,
sempre procura que tot estigui ben net i es recorda d'administrar-li el xarop
preventiu d'infeccions que ens van receptar, el Septrin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada