Quan estàvem a l'hospital, tenia un cert
recel en tornar cap a casa, allà sentia que el Nerac estava controlat, en bones
mans, si passava qualsevol urgència o necessitava alguna cosa com sang o
plaquetes l'atendrien al moment, a casa seriem nosaltres qui hauríem de vigilar
que tot anés bé.
Ara que som a casa i les coses van bé, em
costa la idea de tornar a ingressar a l'hospital, sento que tornem a ser una
família i el nostre fill és feliç.
Estar a casa ens ha posat de nou les piles,
sobretot al Nerac, sembla que a crescut molt en tots els sentits, se'l veu més
eixerit, més gran i ha après a aixecar-se tot sol sense recolzar-se en cap
lloc! ens sentim molt orgullosos del nostre fill. També ens esta anant molt bé
amb la mare per xerrar i veure les coses amb una mica de perspectiva,
reconciliar la comunicació i gaudir del moment. La veritat es que aquests
darrers dies no havia estat “La alegria de la huerta”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada