Peus a terra.

Al matí següent vam conèixer la doctora que portaria el nostre cas, Isabel Badell, ens va tornar a explicar el que era la leucèmia, el que li passava al nostre fill i que faríem per combatre-ho, va ser molt sincera en les seves explicacions, ens va comentar que d'entrada el pronòstic era favorable, però també ens va explicar el que podria succeïr si les coses no anàven bé i les dures conseqüències de la quimioteràpia. Sembla realment increïble veure com al parlar del teu fill s'utilitzen percentatges que acompanyen a paraules com “salvar-se” o “sortir-se'n”.

Aquell mateix dia començàvem el tractament, estàvem nerviosos i preocupats per al que podria passar, ja que sabíem que en molts cassos, aquest provoca vòmits i malestar general, entre d'altres. En aquest cas estàvem de sort, el Nerac es trobava perfectament i estava molt animat, durant aquest primers 8 dies de quimioteràpia, semblava que el seu principal problema el tenia en superar el pànic que havia desenvolupat de cara a las bates blanques, estava realment terroritzat, en punt veia entrar a alguna infermera o auxiliar, plorava i ens abraçava ben fort. De fet, un dia l'àvia Reme  el va venir a veure amb un vestit blanc i davant la resposta d'en Nerac, va haver de posar-se al damunt una camiseta blava, però ell que es un noi que no té gaires rencors,  no va trigar gaire temps en respondre les  visites de les treballadores amb alguns petons i somriures.