Sense Mascareta.

Dos dies més tard, dilluns dia de la Mercè, jo em trobava 100% recuperat i aquell mati se'ns tenia preparada una petita sorpresa, las defenses d'en Nerac havien pujat lo suficient com per poder estar amb ell sense la mascareta! Per fi podia veure'ns la cara i donàvem temporalment per finalitzada la seva lluita per desemmascarar-nos. Es tractava d'una més important que el poder fer-li un peto de veritat, aixo ens permetria reprendre l'aprenentatge del llenguatge. Els últims mesos ens havia mostrat interes en el so de les paraules i la seva articulació, ja tenia dominades paraules com; mama, papa, pilota o galeta. Nosaltres l'ajudàvem repetint molt les paraules o mostrant-li objectes aprop de la nostra boca tot dient el seu nom, però junt amb el shock del seu ingrés i la mascareta havíem notat una fort retrocés en aquest aprenentatge.

D'altra banda, el Nerac podia sortir de l'habitació però en aquest cas, seria ell el que hauria dur la mascareta, una tasca realment molt difícil, no li durava posada ni un sol segon!

Aquella mateixa tarda, van venir els avis i alguns tiets per veure la sortida d'en Nerac, la porta era oberta per a que ell mateix sentís interes per sortir. La mare i jo teniem agafades les seves manetes per mantenir-lo dempeus i dissimuladament, la iaia Reme va posar-li la mascareta, “Ànims Nerac! Mira qui hi ha aquí fora”, però res, tenia els peus clavats a terra, estava espantat. Finalment vaig haver d'agafar-lo a “tatano” per donar un tomb per al passadís, al voltant la família li deia coses, ell se'ls mirava i somreia rere la seva mascareta.

Al dia següent vam portar-lo al parc que hi ha a la planta, s'ho va passar d'allò més bé i a la tarda va caminar agafat de la maneta per tot el passadís, començava doncs a llençar-se de nou a caminar i semblava que li agradava molt. En una d'aquestes sortides, en Nerac va conèixer la Lucia, una nena que també està ingressada per leucèmia, aquí la planta es com un petit veïnat, poc a poc ens anem coneixen uns i altres. Tot i que els ingressats tenen diferents diagnòstics, a tots els pares ens uneix un mateix vincle, la lluita per la vida dels nostres fills.