Separats.

La llarga espera de tres dies de nervis i més nervis, finalment va acabar amb una bona noticia, la mostra havia sortit neta, no es veien cèl·lules cancerígenes! Ara caldria esperar a que el Nerac anés remuntant tot sol abans de començar l'altre tanda de quimio.

Al dia següent vaig despertar més cansat de lo normal, estava  xafat i la panxa semblava moure's tota sola, potser seria per tota la tensió acumulada aquests darrers dies però vaig començar a plantejar-me que podria trobar-me malament de debò, vaig comentar-ho a la mare “crec que estic una mica paxuxo”. La conseqüència de estar malalt quan  el teu fill te les defenses molt baixes és ben clara, has de marxar i tornar quan et trobis millor. Vaig prendre'm la temperatura i efectivament... tenia febre! , ho vam comentar a la Gloria, la infermera que ens tocava en aquell moment i va dir “doncs noi ja saps que has de fer, ves cap a casa i confiem que al Nerac no li hagi afectat”. Tot i que ja estava mentalitzat de que hauria de marxar, en el moment  que vaig haver d'aixecar-me i dir adéu al meu fill no vaig poder evitar plorar de ràbia, em dolia molt haver-me d'allunyar del Nerac quan més em necessitava, tot i que potser era a l'inrevés, però sens dubte el que més m'aterrava era que l'hagués contagiat amb algun virus.