La punció de medul·la.

Per el tema de la Síndrome de Down, el Nerac ha estat anant des dels dos mesos de vida a un CDIAP on un fisioterapeuta i un psicòleg li feien el seguiment del seus avanços en l'aprenentatge, per això no hem volgut que aquesta malaltia frenés més la seva evolució i vam demanar ajuda a l'hospital, ara ens ve a veure el Xavi, un fisio que farà el seguiment d'en Nerac durant la nostra estada al “resort Sant Pau”, els avis li han comprat un matalasset puzle per a que pugui jugar per terra i moure's de nou, ja ha tornat a caminar una mica.

Finalment, ja estàvem a dilluns 17 de Setembre, el dia en que faríem la punció de medul·la que serviria per comprovar com havia anat el tractament. Estàvem molt nerviosos per la importància de la prova i perque per fer-la s'havia que sedar al Nerac, passaven les hores lentament mentre esperàvem els metges que vindrien a fer la prova a la mateixa habitació i en adonar-nos ja eren aquí. Esperàvem a la saleta del fons del passadís on controlàvem la porta de l'habitació, jo intentava estar tranquil ja que el Nerac era en bones mans i el resultat el tindríem en uns dies, però la mare i l'avia em contagiaven el nerviosisme. Uns 20 minuts més tard ens donaven el vist i plau per entrar-hi, a la taula encara hi estaven guardant les mostres de la punció i el Nerac era estirat al llit boca avall, vam apropar-nos ràpidament i en comprovar que estava despert vam saludar-lo mentre li acariciàvem el culet amb molt de compte.

El Nerac estava “flipant” per la sedació, realment estava molt graciós, jugava amb el pulsímetre que duia al dit i intentava treure's el tub que duia al nas, “ens ha ballat una samba amb el culet” deia una de les infermeres mentre ens comentaven com havia anat.

L'actitud i simpatia d'en Nerac tornava de nou a calmar-nos fent-nos aflorar un gran somriure.