Finalment,
després de 12 dies, els neutròfils d'en Nerac començaven a donar
senyals de voler pujar, havien augmentat una mica aixi que la doctora
va decidir posar-li la 'injecció de factor de creixement per ajudar
a que pugessin lo suficient com per poder marxar a casa.
Aquests
últims dies ja comença a notar-se ben fort el tema dels Nadals a
l'hospital, amb els pares que he pogut parlar sobre aquest tema es
coincideix amb un cert passotisme per aquestes dates, no obstant tots
volem poder donar la il·lusio i la alegria que aquestes festes poden
suposar per als nostres fills, i a l'hospital s'esforcen de tot cor
per poder fer-ho, si més no, dimecres vam tenir l'agradable visita
del Pare Noel, va portar regals i caramels per a tots els nens! El
Nerac va quedar molt estranyat de veure aquell home vestit de vermell
i amb aquella barba tant llarga, va ser molt divertit.
Dijous
al mati, van fer l'analítica de control al Nerac, esperàvem amb
certa impaciència el resultat, ja que aquell mateix dia tindríem
una visita molt esperada, venien Els Catarres! Des de molt petit hem
posat les seves cançons al Nerac, és molt divertit veure com balla
donant petits saltets amb el cul mentre escolta la seva música o veu
els seus videoclips, amb la Milena sempre bromegem dient que el Nerac
es el quart Catarra.
Durant
el llarg del mati vam anar perseguint la infermera per si ja tenien
els resultats, esperàvem que les seves defenses haguessin pujat lo
suficient com per poder portar al Nerac a veure el concert, “no le
pidas peras al Olmo” deia la infermera Joana ja cansada del nostre
assetjament. Erem just davant la porta de l'habitació quan vam veure
apropar-se la doctora, es dirigia cap a nosaltres i amb un somriure
ens va dir... “voleu portar al Nerac a veure Els Catarres oi?,
doncs hi podreu anar amb la condició de que després marxeu cap a
casa” va ser una noticia realment genial, estàvem molt contents de
poder marxar, fins hi tot a la Milena se li va escapar alguna
llagrimeta mentre ens abraçàvem davant la doctora.
Mentre
s'ultimaven els preparatius del concert, el Nerac va poder estar amb
l'Alba, és una noia que comparteix la mateixa leucèmia que ell, la
Mieloblàstica, i ha estat recentment trasplantada de medul·la.
Després
de dinar va arribar l'hora, el Nerac es veia cara a cara amb en Jan,
l'Èric i la Roser, se'ls mirava però no acabava de caure en qui
eren, d'altra banda aquell moment era el primer en 13 dies que sortia
de l'habitació per tant, també estava algo desorientat, ens va fer
molta il·lusió que coneguessin al nostre fill. El concert va ser
molt divertit, al principi el Nerac se'ls mirava atentament i
semblava que ja els reconeixia però després d'escoltar algunes
cançons va caure dormit, estava massa cansat.
Cap
a les 18:00h sortíem de l'hospital, aquest cop deixàvem enrere amb
molta alegria el que havia estat un dia genial, però també marxàvem
amb certa llàstima per deixar enrere companys als que els hi tocaria
passar les festes aïllats en una habitació i als que res de el que
hi poguessis dir, podria servir com a alleugerant.
Després de llegir la història d'en Nerac, sols li desitjo sort i ànims, a tots aquells que l'estimen. Quina valentia i quina força per tirar endavant. He quedat impressionada d'aquest dia a dia. Espero de tot cor que tot plegat arribi a bon port.
ResponEliminaDesprés d'haver-me llegit tota l'història d'en Nerac, només puc dir que ànims.
ResponEliminaI gràcies, gràcies per escriure el que sents, per fer.nos arrivar l'història d'el teu petit, a partir d'ara desitjaré amb totes les forces pel Nerac i tothom que hi hagi en la seva situació.
Si s'hem permet, faré una reflexió.
Jo crec que tothom sap que es la leucèmia, la temuda leucèmia, però ningú la coneix, es algo que tenim tan a prop nostre i a la vegada tan lluny... Només les persones que la patiu en primera persona ("válgame la redundancia"), sabeu lo que es veritablement. Jo he viscut molts casos de càncer a la meva família, però crec que com el cas d'un nen, d'un nadó, no hi ha cap. Jo he plorat en la secció infantil dels hospitals, igual que he plorat amb l'història d'en Nerac. Però no, no he plorat per pena, ¿per què sentir pena per un "homenet" que només fa que riure? Crec que ell es qui té més força de tota "l'história", de veritat, es un exemple de vitalit, un exemple que molta gent no entendria, pero que d'ara cap endevant estarà clavat en mi.
tornem al que deia, he plorat al llegir la sinceritat de les teves paraules, al llegir l'alegria i la frustració de cada moment en el que escrivies, de debò, enhorabona, a tu, a la Milena i a les àvies. De debò, segueix amb el blog ja que val la pena llegir-lo.
Encara que no serveixi per molt el que ara diré, llegir-me l'història d'en Nerac, m'ha fet veure les coses d'un altre manera, ja que últimament porto una mala ratxa i estic una mica "deprimida", però això m'ha fet veure la vida amb més optimisme. Tts tenim problemes, però tots tenim que saber sortin'se, tenim que ser més forts que ells.
Gràcies.
Hola Griselda, hola Anaïs.
ResponEliminaEns fa molt contents que l'història del nostre fill Nerac us pugui ser útil d'una manera o altra, agraïm molt els vostres comentaris i els vostres ànims ens arriben amb molta força, gràcies de tot cor.
El Nerac es un noi genial i no tinc cap dubte que sen sortirà d'aquesta, tots aprenem molt d'ell i encara ens queda molt per aprendre, les seves ganes de viure i el seu somriure front les adversitats fan que ens sentim uns pares molt afortunats. Estic content que el nostre testimoni, tot i que us pugui fer sentir "llàstima", com deia l'Anaïs, us hagui dut a veure les coses d'una manera mes optimista.
Moltes gràcies de nou per els vostres comentaris! una forta abraçada!
NERAC ES UN CAMPEON...
ResponElimina