La estada més curta.

Dilluns a la tarda haviem d'ingressar de nou per començar la tercera tanda de quimioteràpia, eren les 18:30, ja era fosc i feia algo de fred, però vam decidir anar a peu fins l'hospital per a que el Nerac pogués gaudir una mica dels seus últims minuts de llibertat, estava molt content, mirava els llums dels cotxes i els hi cridava quan passaven pel seu costat. Com el Nerac sempre fa nous amics, ens va parar a saludar el senyor taxista que aquell mateix mati ens havia portat fins el depòsit de cotxes de la Vall de Hebron, si aquell dia se'ns va endur el cotxe la grua, no oblidem mai que sempre es pot ser més pringat.

En arribar a l'hospital van fer-nos entrar a la que seria la nostra habitació, ens tocaria el cantó dret, aixo voldria dir que les nostres infermeres i auxiliars serien unes altres, tampoc és que suposi un problema però vulguis o no, sempre es crea un vincle amb les persones que cuiden per la salut del teu fill, en tot cas estàvem encantats d'estar amb altres treballadors de la planta. D'altra banda, en aquest cantó les vistes son quelcom més depriments, des de la finestra podem veure un mur amb les finestres del bloc del costat, mirant-ho d'una altra manera, ens podrem distreure com el protagonista de “La ventana indiscreta”.

A les 24:00h el Nerac va començar amb la primera dosi d'Ara C.

 

Al mati següent, vam posar la quimioteràpia intratecal i aquest cop, si que vaig poder estar al costat d'en Nerac durant tot el procés. Ens van fer passar a una habitació de l'hospital de dia, la mare el sostenia als seus braços i el calmava mentre s'ultimaven els preparatius de la intervenció, tot just després d'administrar-li un sedant, el Nerac es va quedar pràcticament adormit, el seu cos inert quedava sotmès a les mans dels metges. Tot seguit el vam posar en posició per poder introduir l'agulla, jo li aguantava els braços i mirava atentament com li extreien liquid cefaloraquidi i posaven la quimio, sens dubte era una escena no apta per a ments aprensives, a la que se li afegien els sons de crits muts que en Nerac deixava escapar rere de la seva màscara de gas, tot i la mala passada el procés va ser ràpid i precís.

Al llarg de la tarda, el Nerac va estar una mica neguitós, aquesta intervenció sol donar mal de cap, no oblidem que la quimioteràpia intratecal es posa per poder atacar les cèl·lules cancerígenes que podríen quedar amagades al cervell i als genitals, si... per el que sembla, sona tant malament com senta.

Unes 24h més tard de començar la quimioteràpia, el Nerac va començar a sentir les primeres conseqüències del tractament, tenia arcades, no menjava gaire i va aparèixer de nou la febre alta. Sens dubte el pitjor moment va venir el dimecres a la tarda, es trobava realment malament, als símptomes mencionats anteriorment se li va afegir una reacció cutània per tot el cos, ens preparàvem doncs per afrontar la que podria ser una llarga nit de vòmits i febre. Va ser una gran sorpresa veure com va dormir tota la nit d'una tirada i sense gens de febre, va despertar com nou! d'aquesta manera les hores van anar passant sense que el Nerac tingués molèsties, estava molt simpàtic i jugava tota l'estona, ja havíem deixat enrere el temible Ara C i només ens quedaven dues dosis d'una quimio de color blau barrufet, mai no l'havíem vist abans i no sabíem com li sentaría al Nerac, per sort tot va anar bé i divendres a les 17:30 va entrar la doctora per donar-nos l'alta.

El Nerac estava molt content, va sortir per la porta de l'hospital amb un gran somriure amagat sota la seva mascareta, estàvem deixant enrere la que havia estat la estada més curta d'aquest procés. Aquella nit, mentre en Nerac dormia a casa, un grup de treballadors de Sant Pau passaríen la seva segona nit d'acampada al hall de l'hospital, com a protesta per les retallades. En salut i en vides NO es retalla!