La
nit del diumenge no va ser gaire animada, sabíem que trigaríem uns
quants dies en tornar a estar junts però al mati següent, més
animats, vam tornar a l'hospital de dia per fer l'analítica al
Nerac, com havien de deixar posada l'agulla del port a cath vam
posar-li una crema analgèsica que ens van recomanar, però potser no
li va fer gaire efecte, va plorar i es va enfadar molt, algo que
tampoc ens va sorprendre ja que això, en aquest procés sol ser el
pa de cada dia. Potser va ser això el que va fer que tornéssim cap
a casa més pansits, gairebé sense parlar, quina mandra haver
d'acostumar-se de nou a veure plorar al Nerac! Diuen que aquest tipus
d'experiències fan a un més fort, doncs la veritat és que
preferiria ser més feble i estalviar-li la mala passada al meu fill.
També podríem parlar de si el fet de ser més fort equival a ser
menys sensible o és relatiu a l'adaptació del patiment, en tot cas,
aquí ho deixo per si algú vol pensar-hi...
Al
mig dia mentre el Nerac feia la migdiada ens van trucar de
l'hospital, en l'analítica es veia que les defenses encara estaven
en proces de pujada, per tant hauríem d'esperar una setmana més per
començar la quimioteràpia, tampoc és que fos una bona noticia però
en aquell moment ens va animar molt pensar que tindríem una setmana
més per a gaudir del Nerac a casa.
L'alegria
no va durar gaire, ja que dimarts al mati, el Nerac, després d'una
llarga nit de dormir força malament va despertar amb febre i
diarrea, aixi que vam tornar de nou a l'hospital, van treure-li sang
del port a a cath i del braç per fer cultius, també vam haver de
portar una mostra de femtes i vam començar un tractament amb
antibiòtics que li aniríem posant per mitjà del port a cath durant
quatre dies. Les primeres 24h van ser les pitjors, la febre va pujar
a 38,6ºC, tremolava i es queixava tota l'estona, però finalment tot
va quedar en un indesitjable mal de cap.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada